Les coses que no dic

Autor: Elliott Erwitt

Ennuegada de paraules
m'aboque a la peixera
del que no sé com dir
i espere que els mots
siguen les bombolles
d'un peix que boqueja.
Hi ha voltes que el verb
s'enquista sota la pell
i sóc desert i onada
de síl·labes d'arena.
Hi ha corrent d'aire
per les artèries
de les coses per dir
i la roba s'envola
i les pinces cauen
al pati dels veïns
i jo no sé si córrer
darrere els fantasmes
de l'última rentadora
o quedar-me quieta
acomiadant llençols
banderes, samarretes
besades, mitjons
faldilles
que no tapen pors
pantalons tan llargs
com les absències.

I tanque la finestra
deixant descorregudes
les cortines de casa
per veure com s'allunyen
les coses que no dic.
Aquesta última rentadora
que qui sap ara
               on anirà a parar.

Canibalisme

Em llepe la monyica
com caragol de plomes
foragitant els tambors
que clamen sota la pell.
 Pel camí de les venes
                       discórrec.
 Saliva i mossegada
       pessic de pebre i sal
                       riu sense llera.
 M'empasse
      el tam-tam de l'ànsia
        tic-tac de la pressa
                      eclipsat per la geniva.

Caníbal de mi
                     em buide de tot
lliurant-me a la destralada
que empunya la fam.

No batega

No batega.
Du la remor d'onada
arraulida al pit,
     fossilitzada
          com caragol de mar.
No. No batega.
Remuga veu marina
algada, fosca,
    coral·lina,
         vòrtex salat
               fugint de la costa.
És llit de tots els naufragis.
Boia on s'arrelen les illes
que ancoren la memòria
del que es queda per dir.

No sempre ha segut així.
Ara confon els batecs
amb l'eterna cadència
                        de la sal.

Haiku blau

Des de la platja

m'emmiralle en l'onada

l'infinit m'acull.

Ombra

Imatge de Mirjam Appelhof

Recus totes les vores
d'aquest vestit meu
perquè el record
no se'm desfilagarse
i l'absència no siga
un forat
   per on em passe el dit.

He aprés a les palpentes
a cosir-me l'ombra
que s'ajoca als peus
i a fer punts de sutura
a la paraula estimar.

Per viure només cal
l'agulla a punt
les tisores a mà
i els fils addients
per teixir la xarxa
    que em salve del buit.

Arbres

Esdevenir versos.
Solidificar-nos en lletra
quan l'absència és tan densa
                que ens mossega.
Deixar-nos crèixer
teranyines d'arrels d'arbres.
Amanyagar-nos la terra
d'accents i mots fets cabdell.
Tocar anvers i revers
                 de totes les fulles.

Embeure'ns la saba sencera
quan l'escorça encara
               ens és inabastable.

Dissecció

Faig un tall vertical
amb el bisturí de la veu
i separe carn d'espina
perquè em veges per dins.
D'aquesta vulnerabilitat

alce catedral gòtica 

–costellam de balena

deixat al descobert–

i així em presente

                    davant teu. 

Com vent que s'escola

pels vitralls trencats

omplint de lletra el buit

d'insectes    la teranyina

de nusos     el fil

el silenci               de jo.