dissabte, 26 de juliol del 2014

Surant

Quan es va tombar, només volia fondre's.
Descansar cada centímetre del cos
              sobre la superfície.
Oblidar-se de l'embolcall de la pell
                                       i dels músculs
fins esdevenir raspa de peix
                             a la vora de la platja.
Buida. Buida de tot
i, més que mai,     present sobre la Terra.
Desfent-se de tot,         ser més que mai.
 Estructura calcàrea.
               Moll de l'os.
                   Essència del record i de l'oblit.

                                            Més que mai.

Fosa amb la terra i l'aigua.
Descansant cada pam de les vides antigues
i surant, a partir d'ara,
         sobre la superfície onada del present.

dissabte, 19 de juliol del 2014

El dia següent

Reflection, de Dorival Moreira
Matí de mal de cap.
Ressaca de mots després d'una nit de versos.
La distància és relativa
   si ens escoltem els ulls
      i ens assenyalem els silencis amb llums de neó.
El teu nom i el meu són des d'aleshores germans.
Pels racons de la sala
                  les orelles cercaven seients nous.
Tots els pensaments relliscaven
                                    reflectits a la geniva teua.

dissabte, 12 de juliol del 2014

Recital de fi de curs: Trencaversos, punt i seguit.


Homenatge a Maria Beneyto



Fa unes setmanes, el passat 26 de juny, vam celebrar a la Poeteca un homenatge a Maria Beneyto (1925-2011) organitzat per Mireia Vidal-Conte. S'hi van reunir poetes com Francesc Garriga, Mireia Calafell, Daniel Busquets, Cinta Massip, Eduard Carmona, Rodolfo Häsler, Nú Miret, Esteve Plantada, Marc Romera, Odile Arqué, Esther Zarraluki i Maria Antònia Massanet. 
Barrejada amb ells, però un poc com un peix amb sabates, hi estava jo, embadalida i fent la digestió del moment a parts iguals. Se'm va quedar aquest poema de la Beneyto entre els fulls i he pensat que avui era bon moment per penjar-lo i recordar aquell dia.

Participants de l'homenatge a Maria Beneyto
Diez veces siete y una más. Ya sabes:
setenta y siete cabriolas, once
mujeres de cristal que se rompieron
en mí, y en mí se quedan enterradas,
calcinadas algunas, otras libres
de escogerse final. Yo, soportándolas,
muriéndome con ellas, como ellas
se morirán conmigo. Once mujeres
en donde estoy, salen a escena juntas
se despiden por mí con reverencias
teatrales, y acusan al misterio
de tenerlas con fuerza encadenadas
las unas a las otras. Yo renuncio
en su favor, a lo que me negasteis.
Ellas serán, así, mis sustitutas,
soportarán mejor el menosprecio,
y hasta quizás pondrán la otra mejilla
a vuestras manos sucias. No me importa
esa puesta en escena. Me despido
en voz baja o afónica, en la esquina
de la pena, con todos mis errores
alrededor. Que Dios os dé la vida
que merecéis, y a mí me dé el descanso
de no pertenecer a vuestro mundo
brutal, machista, hipócrita y cobarde.
Once mujeres os dirán que lloro
perdón y amor aún. Y, genuflexas,
esperarán que me aplaudáis la huida.

De "Eva en el laberinto" 2006

dilluns, 23 de juny del 2014

Brodat




Totes les passes t'han portat fins ací. Has trobat per fi una via verge per fer dibuixos de camins sense asfaltar. Agafes amb força el bolígraf, per subjectar-te la por, fins que la mà esdevé gairebé tan blanca com el teu somriure. Traces les coordenades
sobre el plànol del vestit. Saps que tens al davant teu tantes pistes i corriols com fils vulgues portar a l'agulla.

dissabte, 21 de juny del 2014

Estiu

M'encetes assaborint la paraula nova que ens brolla als ulls i ens assaona els llavis. Fas amb les mans una romana i em sospeses cada rodonor a la manera antiga. Vinc del camp i al teu camp vaig gronxant-me com les cireres pel pendent del teu somriure. Menja'm com un tall de meló. Desxifra'm els missatges amb dits de préssec. Has de saber que guarde el teu nom al paladar com pinyols de raïm omplint-me la boca.

diumenge, 15 de juny del 2014

Inmunidad del dolor, poema de Aïcha Bassry


Font de la imatge: Inquiet.Arte

 El olvido es la única venganza y el único perdón. 
                                                        Borges
No tengas miedo,
son días
o tal vez meses,
y me curaré de las picaduras de abeja.
Me enseñó la vida
que nada poseo,
y por despecho de esta vida
me enseñé a mi misma que nada me posee.
Me bauticé hija del viento
a donde va, voy.
De las pérdidas en mi boca
el gusto salubre
de las algas migratorias.
Si algún día gano dudo de mi misma.
Los desengaños tienen el olor a vainilla en la memoria
-olor a primer amor-
y si venzo algún día
dudo de la vida.
No tengas miedo
son días,
o tal vez meses
y me curaré de las picaduras de abeja.
Tal vez lloraré un poco en las largas noches,
quizás me dolerá el néctar calcinado en mis pechos,
quizás sentiré el dolor de la ausencia,
y en mis labios, la deliciosa
miel añorará sus labios.
Pero inevitablemente olvidaré,
y hollaré cada lágrima
anhelante, arrepentida
que caiga a mis pies.
Olvidaré todo aquel dolor:
la fecha del primer encuentro,
el puerto de la despedida,
el primer estremecimiento
el sabor del beso.
Y perdonaré al cielo sus falsas promesas,
como comprenderé el deseo de los gorriones a cambiar de nidos.
Olvidaré
inevitablemente olvidaré
incluso el nombre del hombre,
y no recordaré más que este poema.
Y en un otro cruce
me encontraré a mi misma,
la saludaré,
luego la felicitaré por el seguro regreso.
Le leeré la crónica de este amor,
Y la preguntaré:
¿Cuál de los dos fue más precisa y más creativa
para describir el dolor,
la prosa o la poesía?

Traductores del poema:  Tayeb El Kharraz Iben-Roho
Akram Jawad Thanoon y Encarnación Sánchez Arenas
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons