Du la remor d'onada
arraulida al pit,
fossilitzada
com caragol de mar.
No. No batega.
Remuga veu marina
algada, fosca,
coral·lina,
vòrtex salat
fugint de la costa.
És llit de tots els naufragis.
Boia on s'arrelen les illes
que ancoren la memòria
del que es queda per dir.
No sempre ha segut així.
Ara confon els batecs
amb l'eterna cadència
de la sal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada